Infància i joventut
Va néixer entorn l’any 1180 aBarcelona. El P. Nadal Gaver el 1445 escrivia que va ser en “mansi sanctuarum Puellarum diòcesi sancti Pauli municeps civitatis Barchinone ubi suum trastulerat domicilium”. Potser en alguna propietat alodial dependent del Monestir de Sant Pere de les Santes Puellas (fundat al segle X pel Comte Sunyer i avui parròquia al centre de la ciutat) que la família Nolasc tenia en propietat.
La seva infància i primera joventut transcorren aprenent a fer fructificar la hisenda familiar, juntament amb l’ofici de mercader a la Ciutat Comtal, on havia traslladat el seu domicili després de la mort dels seus progenitors. Són anys d’economia pròspera; prospera el comerç tant per la unificació dels Comtats Catalans i el Regne d’Aragó, com per les conquestes d’Alfonso II a l’Ebre i la consolidació de la seva influència transpirinenca. Una societat diferent, ciutadana i mercantil, apareix al final del segle. L’enfrontament amb el món musulmà porta nombrosos captius; el creixement de les ciutats nous rics i abundància de necessitats. A la baixa edat mitjana sorgeix amb força una espiritualitat caritativa d’ajuda als més necessitats, als que es comença a denominar com “pobres de Crist”.
Pere Nolasc Fundador
La tradició mercedària fixa en la nit de l’1 al 2 d’agost de 1218 una intervenció especial de la Mare de Déu. Experiència mariana que va il·luminar la ment de Nolasc i va moure la seva voluntat perquè convertís aquesta germanor de redemptors en Ordre Religiosa que continués, sota la benedicció de l’Església i protecció del Rei d’Aragó, l’obra començada. El 10 d’agost de 1218 a la Catedral de Barcelona el Bisbe Berenguer de Palou, en presència del Rei, va imposar l’hàbit blanc a Pere Nolasc ia altres dotze companys, i el va col·locar al capdavant de la nova família religiosa, que es denominarà de santa Maria de la Mercè per a la redempció dels captius. Jaume I va assignar als naixents frares com a residència el vell hospital de Santa Eulàlia, on van romandre fins que en 1234 Raimon de Plegamans donara un terreny en el sorral de Vilanova i traslladessin allí el nou convent. Nolasc des d’aquest 1218 per poder consagrar-se més als homes, es consagra a Déu totalment.
Nolasc seguirà fent tots els anys heroiques redempcions en terres musulmans, i demanant almoines per a la redempció dels captius. Va acompanyar a Jaume I en les conquestes de Mallorca i València, on va rebre el Reial Monestir del Puig, i va infondre en la jove barcelonina Maria de Cervelló l’esperit redemptor, que la convertiria en la primera religiosa mercedària. Va aconseguir la confirmació pontifícia de la seva obra per la butlla “Devotionis vestrae” de Gregori IX, el 17 de gener de 1235, i va donar vida puixant a una piadosa fraternitat de seglars que cooperaven amb els seus frares en l’obra de la redempció de captius i en l’assistència als malalts, pobres i pelegrins a les cases de l’Hospital de santa Eulàlia. 17 fundacions es van fer sota la seva generalat: 7 a Catalunya, 3 a Aragó, 4 a la Comunitat Valenciana, 1 a Narbona i una altra a Palma de Mallorca.
Mort i llegat
Pere Nolasc va morir poc després de concloure l’acord amb Ramon de Morell, el 7 de març de 1245, pel qual rebia la propietat de Arguines, ja que quan el document notarial arriba a Barcelona per a la seva signatura pel Capítol General, el 12 de juny, es diu que Nolasc ja havia mort. El seu òbit va ocórrer el 6 de maig de 1245, ja que les primeres Constitucions mercedàries, promulgades per Fr. Pere d’Amer el 1272 ordenen que “l’aniversai del primer mestre de nostres orde sia Feyt l’endemá l’ascensio”. L’Església va reconèixer el seu culte públic en 1628, i la seva festa se celebra el 6 de maig.
És l’home d’esperit pràctic i de gran capacitat organitzativa, que entén el risc en sentit evangèlic, i sap unir en perfecta síntesi la causa de Déu i de l’home. La seva fe el va fer escoltar el clam de l’oprimit i es va sentir enviat per Déu. La seva esperança la va viure com dinamisme de superació fins a l’impossible i el seu amor el portarà a oferir la pròpia llibertat i fins i tot la vida per la redempció de l’altre: és el quart vot mercedari. Els seus frares viuran en estret contacte amb la societat, en comunitats petites i amb litúrgies senzilles a diferència de les Ordres Conventuals. Comunitats properes a aquelles associacions caritatives i mendicants que van donar a l’Església del segle XIII una bona part del seu color i vitalitat. Amb elles comparteixen els Mercedaris un profund respecte per la pobresa, la importància de servir els cristians necessitats, i una vocació religiosa que exigia una vida dins el món, amb l’originalitat d’una exclusivitat en la tasca de redempció.
